El perdó dels cargols

En una vall verda, humida i florida hi vivia una petita comunitat de cargols. Cap cargol de la comunitat no s’havia preguntat mai d’on havia sortit tot aquell paradís de exuberant verdor. Amb els temps, com que mai els hi fallaven les provisions, la comunitat comença a créixer sense control...era previsible que arribarien a ser masses. De forma natural, les expedicions cap a fora de la vall es van anar fent més freqüents. Bé, n’hauríem de dir intents de expedicions, aquells cargols eren lents com tots els cargols, i de naturalesa més aviat gandula. Cap excursió no havia arribat mai al cap damunt de les carenes que rodejaven la vall dels cargols.

En un cert moment, la vida a la vall era tan incomoda, era tanta la superfície de la vall ocupada pels cargols que un petit grup va decidir sortir definitivament de la vall. Aquell grup el dirigia un cargolet petit però molt veloç anomenat Hom. Gràcies a Hom, a la seva diligència i a la força que era capaç de transmetre als seus companys, aviat van ser a prop del coll sud, la sortida més simple de la vall donada la poca alçada d’aquest. Els cargols, ja se sap, son molt lents, van trigar al voltant de cinc mil anys a arribar al coll, tots estaven extenuats, però, a la vegada, tots feien el màxim esforç per mantenir les seves banyes el més estirades possible, augmentant així el seu camp de visió. Hi havia una mena de competició tàcita al respecte de qui seria el primer en visualitzar el que hi havia més enllà de la vall.

Hom va ser el primer, va donar una ullada a l’exterior, però no va tenir temps de veure res. Ell mateix es va limitar. Tan bon punt la seva línia de visió va superar el perfil de la muntanya, les banyes se li van arronsar lleugerament, just per a que no pogués veure el nou horitzó que s’amagava darrera. Hom no se’n va adonar, no pas conscientment, però a més, a mesura que s’apropava al punt en el que es toquen les vessants de les muntanyes, Hom alentia el seu pas. Quelcom semblant els va succeir a la resta dels membres de l’expedició. Tot plegat van endarrerir la seva arribada a l’altre cara de la vall algun miler d’anys més. A la fi, quan tots van tenir les seves banyes el més arronsades possible, quan van ser tots a tocar l’un de l’altre, sense moure’s, quan va ser evident que tots podien veure que hi havia fora de la vall, aleshores es miraren els uns als altres i miraren endarrera, al fons de la vall, on s’amuntegaven els cargols que encara no s’havien atrevit a sortir. Cap d’ells no va poder evitar plorar...

Aleshores va ploure.